Bueno chic@s, os tenéis que animar e ir colgando cosas en el blog, prometo darle un pequeño empujón a ver si termina de arrancar, animaaaaaaoooos..., quien quiera colgar cosas, me puede mandar un correo con el texto y las fotos, ya me encargo yo de ponerlo.

martes, 22 de noviembre de 2011

LA "PEÑA MONTAÑESA" El segon desafiament.


El passat cap de setmana del 19 i 20 de Novembre anàrem, per segona vegada, a Escalona (Sobrarbe) per pujar a la "Peña Montañesa". Era una recança molt especial al menys per a mi, la vegada anterior, ja fa alguns anys, la muntanya pogué amb nosaltres però aquesta vegada anàvem disposats a guanyar el desafiament.
Aquest any em passat per allí per anar a Pineta i no era just que aquest "Penyot" en mig d'una vall que no arriba a 2300 m. continuara rient-se de nosaltres.
Decidits com estàvem a trencar el malefici, des d'Escalona, on pernoctàrem, ja de bon matí en enfilàrem cap al monestir de "San Victorian". Poc abans d'arribar, en l'ermita de "La Virgen del Pilar" deixàrem els cotxes en un descampat i començàrem la llarga i costeruda vessant cap amunt.
La meitat del trajecte ja el coneixíem, envoltats de boix i roures en un esclat de colorit arribàrem a "Las Planas", ja estem a 1800 m. ací dubtàrem una miqueta en equivocar la senda, però no tardàrem en trobar la baixada que per un penyassegat s'enfila cap a vall com si tornés novament al poble que es veu en la llunyania i entre la boira que comença a pujar des de les terres baixes. Ja tenim davant la "Peña Montañesa", desafiant, impassible i superbament colossal , encara reserva algunes sorpreses.
La senda després de baixar torna a pujar, com si anéssim sobrats de forces, tenim a la vista el cim i ella ens té a nosaltres. Passem per un cementiri d'arbres on, entre alguns ginebres s'amaga un ramat d'isards. Tot està senyalitzat amb fites de pedra i suaument carena amunt arribem al cim. 1200 m. de desnivell ens separa dels cotxes però em guanyat a la "Peña" , ja no ens mirarà de refilet amb sarcasme cada vegada que passem pel seus peus, ella ho sap i s'enfuria, s'enutja i ens ho manifesta amb un fort vent que havent alçat la neu que hi ha a terra esdevé glaç com el vidre mentre la boira aliada amb ella confon la senda de baixada.
Ja tenim el que volíem, ara després de robar-li l'ànima amb algunes fotos mamprenem la tornada a indrets més amables per dinar. La baixada és més silenciosa, el cim, supose que envergonyit s'amaga dins un atapeït vel de boira que el cobreix per complet.
Quan arribem als cotxes el sol, que ha sigut testimoni solament a petites estones, ja s'ha amagat darrere de les cimeres més altes dels Pirineus.
De nit plou, segurament s'esborraran les petjades d'una batalla que avui sí que em guanyat.
El diumenge Teresa i Guillermo aprofiten el dia fins l'últim alè de llum així que ens porten a visitar el poble de Tella i un encisador recorregut envers tres ermites properes. Dinem en Samitier, ja passat Ainsa i s'acomiadem, per ara, de l'entorn no sense passar per dues ermites més i l'enderrocat castell als peus de l'embassament de El Grado. Emili Barberá

VÍDEO DE EMILI

5 comentarios:

  1. Doy fe que todo lo que cuenta Emili es cierto y además la cumbre nevada y todo el macizo del Monte Perdido frente a nosotros fueron para mi una enorme recompensa. Los metros que tenga la Peña da lo mismo, la visión desde la cima es impresionante.

    ResponderEliminar
  2. Faltaba el vídeo que hará que esta montaña nos quede para siempre en el recuerdo.

    ResponderEliminar
  3. un vídeo muy bonito, he disfrutado mucho.............. que suerte teneis de haber podido ir..

    ResponderEliminar
  4. y de la música no digamos , siempre me ha gustado la consagración de la primavera..

    ResponderEliminar
  5. Quina sort de trobar l´únic rotgle on no plovía en tota la península.
    La pujada, les vistes, el grup i el vídeo son de molt alta categoría.

    ResponderEliminar