Bueno chic@s, os tenéis que animar e ir colgando cosas en el blog, prometo darle un pequeño empujón a ver si termina de arrancar, animaaaaaaoooos..., quien quiera colgar cosas, me puede mandar un correo con el texto y las fotos, ya me encargo yo de ponerlo.

domingo, 8 de enero de 2012

Molló de la Creu


LA CREU DEL MOLLÓ
 Una tèbia matinada, passat cap d’any, pujàrem uns quants amics al Molló de la Creu en la serra Falconera molt a prop de Gandia.
Les amples valls entre muntanyes de la Safor provoquen l’establiment de petites poblacions amb cases de vacances envoltades de atapeïts horts de tarongers. I és en terres vermelles, vorejades de muntanyes on la Marxuquera és la mare de totes aquestes valls, on apareix plana, productiva en taronges i en casetes estiuenques. Sembla que són els arbres amb fulles de verd fosc i net, els que trien el seu habitatge.
En aquest passadís d’esquena a la mar, aparcàrem els cotxes, en perfecta formació, enfront del Morabito, curiós monument que tothom pregona com obra de musulmans. Iniciàrem la ruta entre els bancals. Hi ha milers de graons que s’ha aprofitat de la muntanya desfen-la i batint horts amb perfum de tarongina alimentats per el reg amb negres gomes com a serps.
De sobte, ens ficàrem dins del barranc de les Meravelles, lloc amagat sense ganes de visitants que deuen cercar un incert camí per a penetrar fins al racó de la cova del mateix nom situada en la vessant carasolada del barranquet. Malgrat la reixa que protegeix les dues boques, la cavitat mostra amb magnificiència la seua arquitectura fantasiosa. De fit a fit els nostres ulls van contemplar els mil.lenaris treballs de la permanent activitat karstica que alça coloristes monuments.
Vàrem examinar el nostre entorn amb cura, d’una banda envoltats de plantes punxoses amb cara de pocs amics, per una altra, una mena de muralla insalvable de verticals parets. La situació es va resoldre quan se n’adonarem que, en la capçalera del barranc flanquejada per vertiginoses parets, hi habia una petita escletxa, única sortida per a pujar cap el cim.
El paratge es aclapador però ens obliga a fixar-nos de ferm en ficar el ulls i les mans en els graons de pedra per a fer una petita grimpada.
Per fi una boníssima drecera ens va acollir generosa i seguim vessant amunt entre agulles de pedra i la assolejada vall saforenca als fons.
Per fí, capdamunt, fent revoltes per un senderol vam veure el molló de l’arrodonit cim, la meta de la nostra excursió.
Els incendis han deixat un matollar espés d’un verd obscur i monòton, però de tant en tant es veu un pinet emboscat per la garriga vegetal,  pot ser e l’embrió d’una pineda, cosa que sempre alegra el cor en estes terres tan malferides. La senda fent caragols i ja sense possible perdua, ens va portar al cim.
Teníem a l’abast la blau Mediterrania , la linia de costa retalla i controla la mar i des del Montgó fins al golf de València es veu un bon tros del “Mare Nostrum”. Girant el cap vam gaudir del Mondúber, la serra d’Aldaia i retallant l´horitzó s’aboquen el Benicadell, la Mariola, la Serrella, i molt més llunt apunta el Puig Campana.
Diuen que un llamp amb el seu esclafit va trencar la creu i aquella nit oscura va tremolar la terra i els núvols ploraren de por. No se’n sap ben be el motiu peró el Mondúber va enviar un vent furiòs i vengatiu i la lluna, discreta, tancà els ulls. De les ones de la mar, totes contagiades de perversitat,  naixeren negres escumes, i tots aquests dimonis se barrejaren en una maleïda nit .
Arran del foc varen desapareixer romanis, farigoles i apagallums; els enderrocs i la ferralla de la creu van quedar erms y solitaris per molt temps.
No obstant això amb creu o sense ella els visitants que ací arribem, sentim en la buidor del precipici la imponent força del rocam muntanyenc del Molló del Creu, naixent com un déu dret cap al cel, sense intermediaris.
Teresa Casquel


MÁS FOTOS

No hay comentarios:

Publicar un comentario